Carta oberta a Antonio Robles

Carta oberta a Antonio Robles

Dijous passat sentia en el ple del Parlament les explicacions pedagògiques del secretari general de Ciutadans, Antonio Robles, a favor del trilingüisme i em vaig quedar astorat. La seva intervenció parlamentària passarà a la història no només per comparar l'actual model escolar amb el "sistema franquista", sinó també per acusar al Govern de "xenofòbia cultural" i sobretot perquè se li va veure el llautó: "olvídense de la lengua propia", va arribar a dir.

De fet se li va veure tant que Ernest Maragall semblava un nacionalista convençut perquè la va encertar en la seva rèplica: "Olvídense de la lengua propia. ¡Olvídense de la lengua propia! I això ve a dir vostè, en castellà, en aquesta cambra -olvídense de la lengua propia? Doncs miri, no. Simplement no, eh?".

La veritat és que a Antonio Robles gairebé no l' he sentit mai en públic, al ple o en comissió, ni un mot en català. I, quan en privat se m'ha adreçat en català, em fa patir i tot. No pas perquè no estigui a favor de la normalització lingüística, fins i tot a fer de parella lingüística si s'escau, sinó per com el parla.

I això que porta gairebé 40 anys a Catalunya perquè va arribar amb 15 i ara en té 52, segons confessió pròpia. Antonio Robles no és sols l'exemple vivent del que li queda encara al català, sinó també que els catalans, com a opressors lingüístics, hem estat un desastre malgrat tota la propaganda en contra.

Dos dies després de la seva celebrada intervenció al Parlament, vaig tenir ocasió de fer-li en persona aquest mateix retret que ara faig per escrit en una tertúlia de la Cope de la qual encara no he aconseguit que em facin fora tot i els meus repetits intents.

Les excuses que em va donar llavors van ser que "no estudié en un colegio catalán" o la falta de temps sota la metàfora "nunca encuentras la fórmula". Almenys va admetre que "a finales de los 70 había casi la imposibilidad de hablar en catalán", afirmació amb la qual hi estic absolutament d'acord.

Segurament és superior a les seves forces, però en cap altre país del món -fins i tot en cap altra región con lengua vernácula- s'hagués passat 40 anys sense aprendre l'idioma. A més, potser semblarà un detall insignificant, però el català no és una llengua eslava ni s'escriu amb alfabet ciríl·lic, sinó que, com el castellà, prové del llatí.

De fet, encara que costi de creure, fins i tot hi ha paraules que s'escriuen iguals. Que no em tornin a dir que, a Catalunya, el castellà està perseguit. Antonio Robles n'és testimoni que no ho està.

Xavier Rius

Publicada en: www.e-noticies.com